BLADE RUNNER: CINEMA EN MAJÚSCULES

Quan algú ens anomena el nom de Ridley Scott, molta gent pensa immediatament amb films com Alien, Gladiator o American Gangster, però aquests no van ser, ni de bon tros, les millors pel·lícules del director britànic. Blade Runner (1982) és, sense cap mena de dubte, el millor film del director, i probablement del cinema de ciència-ficció. L’adaptació ‘interpretada’ al cinema del llibre de Philip K. Dick, ¿Sueñan los androides con ovejas electricas?, és una obra mestra en el seu temps que ha tornat a reeditar-se amb Blade runner: The final cut per a mostrar-se al nou públic i fer les delicies de l’antic. Van ser pocs els afortunats que van poder gaudir d’aquest ‘nou’ muntatge a la gran pantalla, que és on realment es llueix el film, però actualment es pot adquirir en diferents edicions especials: la primera anomenada Blade Runner: the ultimate collection (on els DVD’s estan dins d’una maleta al més pur estil Deckard), la segona que es tracta d’una ‘Edició Especial’ amb dos discs, i la tercera anomenada ‘Edició de Coleccionista’ que conté quatre discs. Però, què és el que fa tant especial a aquest film de Ridley Scott?La pel·lícula està ambientada a Los Àngeles, any 2019, on milions de persones s’han vist forçades a colonitzar altres planetes a causa de la terrible supepoblació i deterioració que pateix la terra (Scott preveia el canvi climàtic?). Los Àngeles és un escenari clau per mostrar com les ciutats s’han tornat fosques, monstruoses, amb blocs que arriben als 400 pisos. A principis del segle XXI, ‘The Tyrell Corporation’ desenvolupa un nou tipus de robot anomenat ‘Nexus’. Uns androides virtualment idèntics a l’home, i que són popularment coneguts com ‘replicants’. Aquests éssers són utilitzats com esclaus en l’exploració i colonització d’altres planetes, fins que uns replicants anomenats ‘Nexus 6’ (superiors en força i agilitat a l’home, i amb la mateixa intel·ligència que els enginyers genètics que els van crear) es rebel·len en una colònia sideral i són declarats proscrits a la Terra, sota pena de mort. Unes brigades de policia especials, sota el nom de ‘Blade Runners’, tenen la missió de ‘retirar’ (que no matar) a qualsevol replicant invasor. A causa de la gran semblança entre replicants i humans, s’utilitza una màquina especial que identifica als androides a través de les pupil·les.

El protagonista, Deckard (Harrisond Ford), és un ‘Blade Runner’ retirat que torna a exercir per una missió especial: executar una última colònia de replicants. Els replicants són éssers sense records amb una vida creada per morir, que oscil·la els 4 anys. Obsessionats per les fotos de família que els humans guarden com a estampes de la seva infància i del seu passat, desitjen poder descobrir què són els records, i sobretot, aconseguir una forma de mort més digne i deixar enrera la vida limitada que tenen. Per això, el director de la ‘Tyrell Corporation’ corre un gran perill, ja que els ‘Blade runners’ sospiten que el grup de replicants que va tornar a la Terra s’ha infiltrat a l’empresa per poder canviar la seva ‘genètica’ i aniquilar el seu creador. El ‘Blade runner’ Deckard iniciarà aquesta búsqueda dels replicants, entre els quals trobarà Rachel, una replicant que té records artificials implantats i sentiments, i de la qual s’enamora.

El film de Ridley Scott és una apologia al pas del temps, i a la importància que té el record i els sentiments en la vida humana. Els éssers sense records són éssers sense identitat ni sentit. Les connotacions ètiques, filosòfiques i religioses són una constant en el guió de la pel·lícula, com per exemple quan un dels replicants (amb apariencia d’àngel exterminador) és clava un clau a la mà per poder sentir dolor, o l’aparició de símbols com el mussol o un colom blanc en referència a la saviesa i a la llibertat i la pau. Blade Runner és una joia cinematogràfica, d’aquelles que com més cops les mires, més et diuen. Un film futurista amb un petit aire a cinema negre, que retrata una antiutopía amb uns escenaris dignes d’elogi en el passat, i que no tenen res a envejar amb els del present.

És més, el film ha servit com a punt de referència per a molts altres del mateix gènere que hem pogut veure en els últims anys; No costa massa trobar l’estètica i els elements de Blade Runner en pel·lícules com Minority Report o Demolition Man, per posar dos exemples dels molts que hi ha. La visió futurista que Ridley Scott va mostrar en aquesta pel·lícula fa 26 anys s’ha convertit en premonitòria, ja que és més fàcil avui dia imaginar-se un futur com el presentat en aquest film que no el d’altres, on tot és més ‘verd’ i ‘idílic’.

Sobre el muntatge final que s’ha estrenat ‘no fa massa’ (a Espanya es va poder veure per primer cop, si no m’equivoco, al Festival de Sitges), és tant i tant perfecte que gairebé ni es nota. No és com altres muntatges finals, com el de Star Wars, on sí es notava quins eren els retocs digitalitzats, en el cas de Blade Runner sembla que el film original sigui tan perfecte que no necessita de la tecnologia per a ser-ho més. Tan sols petits detalls, com una de les escenes més impresionants on un dels replicants cau des d’un edifici trencant els vidres, es nota la mà de les noves eines tecnològiques. Potser el canvi més detacable és la qualitat del so, que ha passat a 5.1 i deixa, encara més (si això era possible) a l’espectador clavat a la seva butaca. El que fa especial aquest muntatge del director és que en la pel·lícula original hi va haver problemes de pressupost, i es van haver de retallar diverses escenes, que potser no són imprescindibles, però que un cop les pots veure en aquesta nova edició, et donen més que pensar sobre el film i la seva trama. Com a curiositat, els replicants en la pel·lícula original tenen un reflex vermell als ulls que es va convertir en una característica d’aquests, i Charles de Lauzirika (productor de la nova versió restaurada) va explicar que es tracta d’un error en els efectes especials però degut a la importància que va cobrar, en la nova versió s’ha digitalitzat i s’ha millorat la qualitat per potenciar el reflex.

En definitiva, Blade Runner:The Final Cut ha estat una de les millors notícies que li podia passar a la indústria cinematogràfica i als cinèfils, ja que dóna una nova oportunitat de tenir una peça clau de la història del cinema a les nostres cases, i poder contemplar i escoltar (amb una gran millora del so) frases que han passat a la posterioritat, com per exemple, aquest famosíssim monòleg (improvitzat per l’actor!):

“Es toda una experiencia vivir con miedo, ¿verdad?. Eso es lo que significa ser esclavo. Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas en el cielo de Orión, brillar Rayos C en la oscuridad cerca de la Puerta de Tanhauser. Todos esos instatnes se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

PUNTUACIÓ: