Fa tan sols dues setmanes Toshiba comunicava en una roda de premsa que abandonava el seu format d’alta definició HD-DVD davant la dura competència del format de Sony, el Blu-ray Disc. Amb la decisió de Toshiba, la guerra de formats que s’havia iniciat fa dos anys per definir la nova generació de discos que succeirà el DVD arriba a un punt i final, i han estat les productores de cinema les que han sentenciat definitivament l’HD-DVD. Tot i això, són moltes les causes que han portat a aquesta decisió, i intentarem reunir-les totes a través d’aquest article.
Tot comença l’any 2003, quan el DVD Forum aprova per un estret marge de vots el que vindria a ser el successor del DVD; Toshiba i NEC serien els seus creadors i el nou format rebria el nom d’HD-DVD. No obstant, Sony va ser una de les companyies en desacord amb aquesta decisió i va optar per sortir del DVD Forum i crear
En un principi Toshiba comptava amb l’avantatge d’un projecte amb les especificacions tècniques i tecnologia llestes per començar a produir, mentre que Sony només tenia un nom i res més. Malgrat això, quan Sony va publicar les especificacions tècniques que tindria el Blu-ray van resultar ser molt superiors a les de l’HD-DVD, i per aquesta raó Toshiba va haver de canviar les seves per poder estar a l’altura del seu competidor. D’aquesta manera, el Blu-ray ja havia donat el primer cop en aquesta lluita, ja que aquest canvi en les especificacions tècniques de l’HD-DVD va provocar un retràs en l’anunci de l’HD-DVD definitiu, quan Sony ja feia un any que parlava del seu nou format: havien aconseguit capgirar la situació, perquè la impressió del mercat va ser que l’anunci de l’HD-DVD havia estat posterior al del Blu-ray, perdent així l’avantatge temporal que tenia Toshiba.
Així doncs ens trobàvem amb dos formats que oferien cinema d’alta definició d’igual qualitat, però amb dues diferències: la primera, que el Blu-ray té més capacitat degut a la tecnologia de gravació que fa servir; la segona, favorable al format de Toshiba, que el Blu-ray tenia una producció més lenta i cara, fent que l’HD-DVD fos un format més barat i ràpid de produir. La diferència de preu també es troba en que l’HD-DVD fa servir una tecnologia lliure de cànons, mentre que tothom qui vulgui fer servir la tecnologia Blu-ray ha de pagar a Sony. En base a aquestes diferències, les companyies cinematogràfiques es decantaven per un format o per l’altre. Sony comptava amb més productores que el seu competidor, com Columbia, Tristar,
Abans de la sortida al mercat dels dos formats, la campanya publicitària ja estava a ple rendiment, i Sony ho va saber aprofitar millor que Toshiba. Un exemple va ser la reacció davant la decisió de Toshiba de no fer arribar l’HD-DVD a la qualitat de 1080p perquè resultava car i innecessari. De seguida Sony va anunciar que el seu format sí arribaria a la màxima qualitat que suporten les televisions d’alta definició, i que no es quedaria a mitges com el seu rival. A més a més, 1080p és la resolució en que actualment filmen les productores de cinema: que el format de vídeo domèstic arribi a la mateixa qualitat que el cinema significa un estalvi econòmic i temporal important en les conversions de les pel·lícules a format domèstic, fet que interessa enormement a les productores. Així doncs, després d’aquestes declaracions Toshiba no va tenir més remei que incloure els 1080p en l’HD-DVD, perjudicant la seva imatge corporativa.
Toshiba tampoc va saber aprofitar l’avantatge econòmic davant els mitjans, ja que van declarar als mitjans que el Blu-ray era superior a l’HD-DVD (per la major capacitat) però que el seu format era més barat. Això va ser un gran error per part de la companyia ja que estaven reconeixent la superioritat de la competència només per defensar uns preus més baixos. No va ser una estratègia encertada, sobretot tenint en compte que la tecnologia s’abarateix només en un any i els preus baixen ràpidament, mentre que la superioritat tècnica no canvia.
A l’abril de 2006 surt a la venda el primer reproductor HD-DVD al mercat, però les presses els van portar a vendre un model incomplet que va ser criticat novament per Sony. Tanmateix, dos mesos després sortia a la venda el reproductor Blu-ray que també presentava problemes. Per acabar-ho d’arreglar, tots dos reproductors acaben sent més cars de l’esperat i dóna com a resultat unes vendes molt reduïdes en ambdós formats. Podria dir-se que van partir d’una situació igualada.
Però va ser amb l’arribada de
D’altra banda, Microsoft, que com havíem comentat anteriorment recolzaba Toshiba, va decidir produir un reproductor HD-DVD per a la seva consola i competència directa de
En canvi, la venda de lectors HD-DVD per a PC gràcies a l’hegemonia de Microsoft semblava decantar la balança en el món de la informàtica cap a Toshiba.
Al novembre de 2007 la quota de reproductors HD-DVD és d’un 27%, davant un 73% dels reproductors Blu-ray. No obstant, les exclusives cinematogràfiques amb que comptava l’HD-DVD gràcies als contractes amb les productores el feien aguantar. Un exemple va ser l’exclusivitat en HD-DVD de Transformers, que va registrar bones vendes, tot i que en el cas de pel·lícules publicades en ambdós formats, com va ser el cas de 300, les vendes en Blu-ray van duplicar les d’HD-DVD.
I les coses van continuar empitjorant-se per Toshiba. A finals de l’any passat la indústria del porno va decidir-se per produir les seves pel·lícules únicament en Blu-ray. Això va ser una empenta cap a Sony que buscaven interessadament totes dues companyies, i tot i que es negaven a reconèixer-ho obertament no deixava de ser un mercat molt important. A més a més, cal destacar que el recolzament de la indústria del porno ja va ser determinant en la victòria de l’VHS davant el Betamax.
A més a més, hem de sumar els avenços tecnològics de producció del Blu-ray, que va comportar un abaratiment de preus en el format de Sony. Així, a inicis d’aquest any les vendes de films en Blu-ray ja quadriplicaven les respectives en HD-DVD, el que feia preveure una retirada de les productores i empreses que fins ara havien apostat pel format de Toshiba.
Però va ser
Va ser des del primer moment en que una de les grans com Warner Bros es va retirar, quan es van començar a produir abandonaments massius, fins i tot de les productores que tenien contracte d’exclusivitat amb l’HD-DVD. De seguida van començar els rumors que
A les productores els hi van seguir les distribuidores més importants d’Estats Units: Best Buy, Wallmart i Netflix van anunciar que només vendrien Blu-ray als seus centres comercials i que els HD-DVD només es podrien encarregar per internet fins a un esgotament de l’stock. Durant aquest allau de retirades, Toshiba només va reaccionar rebaixant el preu dels seus reproductors un i un altre cop.
La última empresa destacada que va retirar el seu recolzament a l’HD-DVD va ser Microsoft, i avui mateix dia 7 de març ha declarat que pensa recolzar el format de Sony amb la programació de drivers per a optimitzar el funcionament de les unitats Blu-ray amb Windows.
Finalment, i com veníem dient a l’inici d’aquest article, el 19 de febrer Toshiba convocava una roda de premsa per anunciar que donava de baixa el seu format d’alta definició, finalitzant oficialment una breu guerra de formats de la que ja es portaven mesos parlant dels rumors de la rendició de Toshiba. El president de la companyia va declarar: “Aquesta fou una decisió difícil de prendre, pero quan pensem en el problema que causarem als consumidors i als nostres socis vam decidir que no era correcte continuar amb una presència tan petita”. No obstant, també van declarar que continuaran venent els reproductors i pel·lícules HD-DVD ja distribuits, amb el que sembla que vulguin caçar usuaris desinformats i, per tant, entrarien en directa contradicció amb les declaracions donades el dia de la rendició.
La guerra finalitza amb una quota del 93% de les vendes de reproductors Blu-ray i un 81% de les respectives pel·lícules. Amb aquesta victòria, 30 anys després, Sony s’ha tret l’espina que tenia clavada com a perdedor de l’anterior guerra de formats; podríem dir que li ha servit de lliçó i ha sabut jugar molt millor les seves cartes que Toshiba. A priori el Blu-ray resulta menys atractiu a les productores pels cànons establerts únicament justificats amb una major capacitat d’emmagatzematge. Però la posada en marxa d’una bona campanya publicitària (davant una publicitat de l’HD-DVD gairebé inexistent) i les estratègies comercials (com incloure Blu-ray en
Un altre error que va cometre Toshiba va ser el de la gestió de la seguretat del seu format. Tant el Blu-ray com l’HD-DVD van tenir errors de protecció en els seus respectius llançaments que van permetre la inmediata vulneració de la seguretat dels discos per realitzar còpies. Tot i això, mentre que Sony va reaccionar i redissenyar una nova protecció pels seus discos Blu-ray, Toshiba no va tenir tant d’èxit amb l’actualització de la seguretat del seu format, donant com a resultat una nova vulneració en la seguretat de l’HD-DVD. Un error en la seguretat dels discos resulta molt desesperançador per les productores, ja que el principal objectiu que persegueixen no és una major qualitat de vídeo per l’usuari, sinó un format que no sigui tan fàcil de piratejar com el DVD.
Però després d’analitzar tots aquests factors que han donat com a vencedora a Sony en la guerra de formats, encara és possible que el Blu-ray no tingui via lliure per a imposar-se fàcilment com a successor del DVD. Ens trobem en un mercat on la majoria d’usuaris troben suficient la qualitat que els atorga el DVD i ni tan sols estan enterats que s’ha produit una guerra de formats d’alta definició. A més a més, el preu de les pel·lícules en Blu-ray és massa elevat comparat amb les pel·lícules en DVD, per no parlar dels reproductors! Així que sembla que la popularització del format domèstic d’alta definició haurà d’esperar una mica més, fins que la tecnologia s’abarateixi i els preus siguin competitius amb el DVD.
Però a més a més, el Blu-ray ha d’afrontar un altre repte: en una era en que la població prefereix indubtablement descarregar les pel·lícules per internet, pot ser que el format físic hagi iniciat un lent camí cap a un paper secundari, com ja està passant al món de la música. L’èxit que estan tenint iniciatives com iTunes o la popularització massiva dels mp3 en detriment del MiniDisc, un altre format de Sony que no va acabar de quallar, indiquen que la història podria repetirse al món del cinema. Així doncs, el Blu-ray encara ha d’imposar-se a les descàrregues d’internet per assegurar-se que no és prematurament substituït per un disc dur i un sistema de descàrregues de pagament. Tot i això, mentre les connexions a internet no permetin velocitats més ràpides perquè la descàrrega d’un film en alta definició es faci en un temps raonable, encara és especular sobre el futur del format.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada