LA GUERRA DELS VUIT CENTAUS

El passat mes de novembre els membres del sindicat de guionistes de Hollywood van decidir declarar-se en vaga. Indefinidament. L’origen d’aquesta vaga, la primera en vint anys, es trobava en una disputa amb els productors sobre els seus guanys per la venda de DVD’s, de les seves sèries de televisió i dels pagaments pels programes oferts exclusivament via internet, als telèfons mòbils i a d’altres tipus de mitjans tecnològics. Un exemple: en el cas dels DVD’s es reclamava que la part dels beneficis corresponents als guionistes tingés un increment de 4 a 8 centaus, una quantitat ridícula, segons deien.

La qüestió és que gairebé quatre mesos més tard, la vaga finalitza i arriba el moment de fer-ne les valoracions. Potser el resultat menys significatiu, comparat amb el gran ressò mediàtic que l’afer ha tingut arreu del món, és l’augment del percentatge a guanyar aconseguit finalment pels guionistes en els DVD's, d’aproximadament del 3,5%. Potser al fi i al cap, els resultats aconseguits no compensen ara les llargues setmanes d’aturada. El que és cert és que gairebé la totalitat dels guionistes en vaga van donar suport al retorn a l’activitat laboral a mitjans del passat febrer, un cop acordades amb els productors les mesures de millora, no sabem si suficients.

Les conseqüències que la vaga va tenir per a la indústria cinematogràfica no poden passar per alt. Les xifres parlen d’uns quaranta mil llocs de treball perduts en tot el país a més d’altres aspectes com la pèrdua de sèries que no tornaran a ser emeses, els espectadors que han perdut els hàbits i s’obliden d’aquell programa que tant els agradava, o les despeses que no tornaran a invertir-se per por, com per exemple, la gravació d’episodis pilot de noves sèries. D’altra banda, es calcula que durant el temps que va durar l’aturada es van arribar a perdre de mitjana uns vint-i-un milions de dòlars per dia. Tot i això la vaga ha estat tot un èxit sindical contra tot pronòstic, en un negoci i un moment econòmic que possiblement fan més fàcil la protesta i la divisió.

La notícia de la vaga dels guionistes de Hollywood ha arribat a tots els racons del món occidental. Molts no sabien ben bé de què anava o què reivindicaven, potser fins a aquell moment un bon grapat de gent ni s’havia plantejat que hi havia una persona anomenada guionista que aportava una feina indispensable en la creació de tot producte audiovisual. El que si que és cert és que es va generalitzar una mena de pànic, relatiu està clar, davant la idea de perdre de vista a Meredith Grey o al Doctor House. I tothom es va posar de part dels pobres guionistes desitjant que tornessin a agafar el llapis quan més aviat millor.

En les seves arrels, aquesta ha estat una vaga com qualsevol altra. La declaració d’aturades en els sectors més importants d’un determinat context sempre són molestes i acostumen a tenir ressò. Així per exemple, a casa nostra es crea un escàndol quan els escombriaires deixen de netejar els carrers o quan els serveis d’urgències es troben saturats, més del compte, per la protesta de metges i infermeres. Però què passa amb el món de l’entreteniment? A priori no sembla que hagi de ser un servei bàsic com ho és la neteja o la sanitat. No obstant, per bé o per mal, les incidències en el món de l’espectacle sempre tenen més ressò independentment de la importància relativa que puguin tenir en comparació a d’altres assumptes.

A tot això, en el nostre cas concret, cal sumar-hi el factor Amèrica, que podríem dir que és un factor únic i autònom que no necessita de cap altre. Si la vaga hagués estat dels guionistes espanyols, se li hauria donat tant de «bombo»? Segurament, no. Però Hollywood és Hollywood i a nosaltres ens encanta Hollywood perquè ens han dit en milions i milions d'espectaculars anuncis que és bo. Sembla que en aquest aspecte associem, conscient o inconscientment, «bo» amb «genera molts diners» i, indiscutiblement, aquí qui remena el bacallà és Hollywood, Amèrica.

Potser és per això que una vaga com una altra ha donat la volta al món, fins i tot se n’ha fet i venut merchandising. I potser és també per això, que en un sector on es mouen tants diners, ara els vaguistes es guareixen les ferides sense acabar de convèncer-se a ells mateixos que l’increment del 3’5% en la participació dels DVD’s els compensi tant d’ensurt. Però la veritat és que alguna cosa deuen tenir aquests vuit centaus, quan a la indústria li ha costat gairebé 4 mesos soltar-los...