Just ahir es complien 20 anys de l’estrena d’una de les obres més emblemàtiques de Pedro Almodóvar: Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988). El cineasta manxec va organitzar una festa a Madrid per a celebrar-ho, però també tenia un altre motiu d’alegria: les sales de cinema comercial reestrenaran el film per tal de donar l’oportunitat de contemplar la seva obra a les noves generacions. Mujeres al borde de un ataque de nervios narra la història de Pepa –Carmen Maura- que vol llogar el seu pis per deixar enrera tots els records de la relació que va tenir amb Iván –Fernando Guillén- (tots dos treballen com a dobladors de pel·lícules). Però abans d’això, desesperada pel dolor de la ruptura vol parlar costi el que costi amb Iván, sobretot des del moment en que s’assabenta que està embarassada. Tot i això, Iván segueix sense aparèixer i només es comuniquen a través de missatges al contestador de veu. Mentrestant, el fill d’Iván –Antonio Banderas- i la seva parella –Rossy de Palma- s’interessen pel pis que ven Pepa; mentre Candela-María Barranco-, una amiga de Pepa, està preocupada perquè es va enamorar d’un terrorista chiíta sense saber que ho era i tem que la policia l’està vigilant. La trama es segueix enredant amb l’exdona d’Iván –Julieta Serrano- i amb l’advocada del divorci –Kiti Manver- que és la dona amb la qual està Iván després de deixar a Pepa, i amb qui se n’anirà a Estocolm... En definitiva, apareix tothom menys Iván, que opta per desaparèixer del mapa.
Aquest film d’Almodóvar va recollir un gran nombre de premis, fins al punt que tan sols li va faltar l’Oscar, pel qual també va estar nominat, tot i que finalment se’l va endur el film escandinau Pelle, el conquistador. Val la pena esmentar alguns dels innumerables premis, nacionals i internacionals, que va rebre la pel·lícula, entre ells 15 nominacions als Goya, dels quals 5 es van fer realitat: Millor Pel·lícula, Millor Guió, Millor Actriu amb Carmen Maura (en aquesta film Almodóvar i Maura trenquen la seva relació cineasta fins a Volver), Millor Actriu de Repartiment (María Barranco) i Millor Muntatge (José Salcedo). Almodóvar va ser nominat com a Millor Director, però finalment el guardó se’l va emportar Gonzalo Suárez amb Remando al Viento.
La pel·lícula del manxec és un drama passional on s’hi barregen situacions còmiques que tenen a veure amb les desgràcies de Pepa. Un film amb total aire costumbrista que retrata el calvari d’una dona que veu com el seu amor desapareix, amb una narració àgil on s’obren i tanquen portes de forma inesperada, de tal forma que l’espectador no té temps d’avorrir-se, i si en alguna escena el ritme és lent (per narrativitat o per qüestions estilístiques), el director fa gala de la seva destresa amb plans molt ben treballats, com és el cas del pla detall que es fa a la boca d’Iván quan aquest està doblant una escena del film Johnny Guitar, o quan es fa el travelling zenital que surt des de Pepa, que dobla l’escena de rèplica més tard, i segueix la llum del projector i passa per damunt d’ella. Aquests plans retransmeten sensacions per ells sols, sense cap necessitat de l’ús de les paraules. Tot això, evidentment està barrejat amb un aire folklòric que retrata amb una imatge moderna i clàssica alhora la vida espanyola, i per descomptat, amb la ‘manía’ que té Almodóvar de retratar el caràcter de la dona espanyola. Tampoc ens podem deixar de destacar l’escena en que Pepa està contemplant com el seu llit es crema, el llit en el qual ha començat i ha acabat la seva història d’amor. Algunes referències que estan presents en el film, a més de la pel·lícula Johnny Guitar, també hi ha el moment en que una noia balla mentre Pepa l’observa davant la casa de l’exdona d’Iván, una escena que remet a La ventana indiscreta d’Alfred Hitchcock, director del qual Pedro Almodóvar s’ha declarat diverses vegades seguidor.
Els personatges de Mujeres al borde de un ataque de nervios són complerts, tenen una psicologia treballada que va més enllà de la superficialitat. Són personatges amb fons i forma: tenen un món interior, fet que els fa més interessants i més caòtics, a més d’una estètica treballada. La fotografia, per la qual Almodóvar es sol preocupar molt, està treballada si considerem que el film està fet amb un pressupost molt baix. L’escena final, on es veu una casa amb gent drogada de somnífers que s’han pres amb ‘gazpacho’ suposa la culminació de l’estil costumbrista de la pel·lícula.
En definitiva, un film que és altament recomanable a aquella gent que gaudeixi del cinema espanyol, del contrari, difícilment es passaria dels cinc minuts (tot i tenir un guió magnífic), ja que l’adjectiu ‘espanyolada’ s’adequa perfectament a la situació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada