La setmana passada es va estrenar als nostres cinemes la nova pel·lícula de James Gray: ‘La noche es nuestra’, un thriller policíac protagonitzat per Joaquin Phoenix i Mark Wahlberg. 7 anys després, Gray repeteix la fòrmula que ja va fer servir amb la seva pel·lícula anterior ‘La otra cara del crimen’ (2000): Trama policíaca + Joaquin Phoenix i Mark Wahlberg + Nova York.
La història ens trasllada a l’any 1988, a una ciutat de Nova York gairebé sempre de nit, quan les màfies i bandes mouen el negoci del narcotràfic per tota la ciutat sense que la policia pugui fer res.
Joaquin Phoenix interpreta a Bobby, és l’encarregat d’una famosa discoteca de Brooklyn, el Caribe, on la mafia rusa té els seus negocis de venda de droga, fet que posa el local en el punt de mira de la policia de Nova York. Tot i que Bobby porta una vida d’excessos amb les drogues, el sexe i la nit, es manté a banda d’aquest assumpte: simplement fa la vista grossa.
El que no saben els seus companys i amistats és que Bobby és fill del cap de la policia de Nova York (Robert Duvall) i el seu germà (Mark Wahlberg), seguint els passos del seu pare, és tinent de policia. Així se’ns presenta un conflicte familiar en què Bobby és ‘l’ovella negra de la família’, degut a la seva forma de vida i a les companyies que freqüenta a el Caribe, el que fa que Bobby fins i tot faci servir el cognom de la seva mare (Green) en comptes del del seu pare (Grusinsky). L’actriu Eva Mendes afegeix a la història la trama amorosa, interpretant l’Amada, la nòvia de’n Bobby, que també treballa a el Caribe.
La policia de Nova York se sent impotent davant la onada criminal en la que es troba sotmesa la ciutat i estudia la manera com detenir al cap de la mafia que trafica a el Caribe, i per aquesta raó el pare i el germà de’n Bobby li demanaran que deixi de tenir aquesta actitut tan passiva davant un problema que afecta a tota la ciutat, però en Bobby prefereix mantenir-se al marge.
No obstant, una successió de fets derivats d’aquest problema que, en teoria no li afectava en absolut, provocaran una transformació dels valors i objectius del protagonista per assolir la venjança.
La història que ens presenta Gray és força típica: la policia contra una organització criminal (aquest cop russa) de narcotraficants de la que mai aconsegueixen proves concloents per a detenir-los. Comença sent típica i acabarà sent més típica encara, tot i això el film resulta interessant des del començament i les dosis d’acció estan ben situades dins l’espai temporal de la pel·lícula, de manera que cridin l’atenció just quan l’interès precisament començava a decaure.
Però és el guió el principal problema d’aquest film, l’interès i desenvolupament de les relacions de la trama van creixent des del començament, però arribats a la meitat comença a fer un descens en picat fins a l’escena final que, comparada amb la resta d’escenes d’acció del film, resulta la més fluixa de totes. És desconcertant veure com després d’una hora un gir argumental va fent més avorrida una història que en un principi estava molt bé, és a dir, provoca un canvi que és el contrari del que esperes en una trama.
La transformació que fa el protagonista a partir del gir argumental tampoc convenç gaire, no és que estigui mal interpretada, sinó que el guió l’ha precipitat molt i d’una manera una mica irreal. Al final es descobreix la clau per resoldre el crim, tot i que feia tres quarts d’hora que alguns ja l’havíem resolt des de les nostres butaques i la pel·lícula finalitza de forma desganada, cosa que no esperaves per la bona pinta que feia durant la primera part d’aquesta.
Podríem dir, doncs, que és un bon film que no ha estat ben resolt.
La qualitat de les interpretacions de Phoenix i Wahlberg és un dels aspectes a destacar de la pel·lícula, tot i que Phoenix es menja a en Wahlberg en aquest sentit. Aquest fa una interpretació més fluixa que Phoenix però ni de bon tros significa que sigui dolenta. Duvall també realitza el seu paper satisfactòriament, i pel que fa a Eva Mendes ho fa bé... per tractar-se d’ella, però de fet la trama que aporta el seu personatge tampoc acaba de convèncer, sobretot quan desapareix sense més cap al final de la pel·lícula. Així doncs, qui enlluerna per sobre de tots és Phoenix, sent una de les raons per anar a veure aquest film.
En quant a la realització tècnica de les escenes destacaré dos d’elles que per mi són les millors del film i pertanyen a la primera meitat d’aquest: la visita d’en Bobby al magatzem de droga i la persecució en cotxe sota la pluja. Totes dues escenes estan narrades gairebé completament des d’un punt de vista en primera persona, tant pel que fa visualment com pels efectes de so, que fa d’aquestes escenes d’acció les més intenses de totes perquè per la manera com estan dirigides fa que l’espectador es posi a la pell del protagonista. Hem de destacar sobretot l’escena de la persecució, que està dirigida de manera excel·lent.
L’ambientació (recordem que la trama es situa a finals dels 80) no és un punt fort a tenir en compte. Es tracta d’una ambientació correcta que es limita a vestuari, música, mobiliari i els cotxes, per aquesta raó simplement la considero com un element del film no destacable: és el mínim que es podia fer.
En definitiva, la pel·lícula és una més, però dins la categoria ‘del montón’ es pot considerar de les bones. El punt més dèbil és la falta d’originalitat i el desinflament progressiu del guió, mentre que el punt fort són les originals escenes d’acció abans esmentades i les interpretacions. Si tenim en compte el que costa innovar dins el gènere policíac i la pobra cartellera que se’ns presenta aquests dies, ‘La noche es nuestra’ és una opció a considerar per aquells que no acostumem a veure films d’aquest tipus.
PUNTUACIÓ: 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada