La coproducció mexicana i espanyola Kilómetro 31, dirigida per Rigoberto Castañeda, va ser juntament amb Luz Silenciosa, de Carlos Reygadas, la principal protagonista dels premis Ariel del cinema mexicà, celebrats el passat 25 de març. La pel·lícula, la més taquillera a Mèxic durant el passat 2007, va en endur-se cinc de les sis estatuetes a què aspirava.
El film, ambientat a Mèxic, narra la història d’una connexió molt especial entre dues germanes bessones, Ágata i Catalina (Iliana Fox). Després que Ágata caigui en estat de coma a causa d’un misteriós accident, Catalina descobrirà que pot arribar fins al subconscient de la seva germana i percebre el que ella sent. Amb l’ajuda d’Oño (Adrià Collado) i Omar (Raúl Méndez), amic i cuñat, començarà la recerca de les causes de l’accident d’Ágata, i poc a poc anirà trobant proves que la consuiran al món entre la vida i la mort on es troba la seva germana, i la remetran a la història llunyana d’una mare que es va suïcidar amb el seu fill prop del lloc on actualment viuen les germanes. El passat i el present es barrejaran
Podríem incloure aquesta pel·lícula com una més dins la infinita llista de cintes de terror d’esperits, aparicions i fenòmens paranormals. Les situacions davant les quals es troben els seus protagonistes són força previsibles i per crear un clímax de tensió en l’espectador s’utilitzen els recursos típics i tòpics de moltes i moltes pel·lícules de terror: la noia que condueix sola de nit per una carretera de mala mort, boscos obscurs, edificis abandonats, aparells de ràdio que es dessintonitzen, televisors que s’encenen sols, boira, cops de porta i nenes de cabellera llarga i camisola blanca. A més d’això, els moments de tensió són repetitius, es fan en diverses ocasions de la mateixa manera i això provoca que, a més de poder preveure què passarà, un primer ensurt que ha resultat efectiu perd la força.
A nivell argumental també deixa molt a desitjar. La trama és força simple i no té elements que ajudin a retenir l’atenció (i la tensió) de l’espectador al cent per cent. La història no evoluciona suficientment, sembla que sempre passi el mateix en el mateix lloc fins al final, on es resol. Realment només passa alguna cosa d’interessant aproximadament en la última mitja hora. És una pel·lícula lenta, les escenes s’allarguen innecessàriament, des del punt de vista narratiu. Si saltéssim 20 minuts de film possiblement ens assabentaríem del que succeeix igualment. A més el diàleg és força pobre i les converses entre els personatges, molts cops, ensopides.
D’altra banda, els personatges estan poc treballats, sensació que queda reforçada per la interpretació poc verosímil dels actors. Costa de definir quina és la personalitat de cadascun dels protagonistes, no pots saber per què actuen d’una manera o d’una altra, no pots identificar-te amb cap d’ells ni sentir inquietud per veure què els passa perquè no aconsegueixen «implicar-te», per dir-ho d’alguna manera, en la història. Aquest fet queda del tot patent amb Catalina. En la situació en què es troba en la pel·lícula, l’accident de la germana, el desconcert, les visions, els fenòmens, etc., podria ser un personatge polvorí, que et fes emocionar i sentir impotència perquè no pots fer res per ella. En canvi, només veus una noia que busca alguna cosa en un bosc, que plora i que veu fantasmes. I t’és indiferent què li passi.
Tot i els aspectes negatius del film, cal apuntar que hi ha elements que salven la pel·lícula. Un exemple serien els efectes de so en general, i aquells que combinats amb segons quins moviments de càmera, volen reflectir l’estat emocional dels protagonistes, i ho aconsegueixen. També hi ha bons plans de situació i s’aconsegueixen bons efectes mitjançant, sobretot, panoràmiques i travellings força arriscats i originals. En general la part estètica està mol ben aconseguida. Passa el mateix amb els efectes especials. Encara que els encarregats d’espantar-te siguin els típics esperits, són uns esperits amb estil propi que en alguns (pocs) moments aconsegueixen fer-te saltar de la cadira. S’aconsegueix recrear tot un món oníric impactant i atractiu. Per últim, m’agradaria destacar el final. Tot i la pobresa argumental de la pel·lícula, el desenllaç és inesperat i té força. Potser per això, precisament perquè és el final, la sensació de decepció quan acaba la pel·lícula no és tan gran.
El film, ambientat a Mèxic, narra la història d’una connexió molt especial entre dues germanes bessones, Ágata i Catalina (Iliana Fox). Després que Ágata caigui en estat de coma a causa d’un misteriós accident, Catalina descobrirà que pot arribar fins al subconscient de la seva germana i percebre el que ella sent. Amb l’ajuda d’Oño (Adrià Collado) i Omar (Raúl Méndez), amic i cuñat, començarà la recerca de les causes de l’accident d’Ágata, i poc a poc anirà trobant proves que la consuiran al món entre la vida i la mort on es troba la seva germana, i la remetran a la història llunyana d’una mare que es va suïcidar amb el seu fill prop del lloc on actualment viuen les germanes. El passat i el present es barrejaran
Podríem incloure aquesta pel·lícula com una més dins la infinita llista de cintes de terror d’esperits, aparicions i fenòmens paranormals. Les situacions davant les quals es troben els seus protagonistes són força previsibles i per crear un clímax de tensió en l’espectador s’utilitzen els recursos típics i tòpics de moltes i moltes pel·lícules de terror: la noia que condueix sola de nit per una carretera de mala mort, boscos obscurs, edificis abandonats, aparells de ràdio que es dessintonitzen, televisors que s’encenen sols, boira, cops de porta i nenes de cabellera llarga i camisola blanca. A més d’això, els moments de tensió són repetitius, es fan en diverses ocasions de la mateixa manera i això provoca que, a més de poder preveure què passarà, un primer ensurt que ha resultat efectiu perd la força.
A nivell argumental també deixa molt a desitjar. La trama és força simple i no té elements que ajudin a retenir l’atenció (i la tensió) de l’espectador al cent per cent. La història no evoluciona suficientment, sembla que sempre passi el mateix en el mateix lloc fins al final, on es resol. Realment només passa alguna cosa d’interessant aproximadament en la última mitja hora. És una pel·lícula lenta, les escenes s’allarguen innecessàriament, des del punt de vista narratiu. Si saltéssim 20 minuts de film possiblement ens assabentaríem del que succeeix igualment. A més el diàleg és força pobre i les converses entre els personatges, molts cops, ensopides.
D’altra banda, els personatges estan poc treballats, sensació que queda reforçada per la interpretació poc verosímil dels actors. Costa de definir quina és la personalitat de cadascun dels protagonistes, no pots saber per què actuen d’una manera o d’una altra, no pots identificar-te amb cap d’ells ni sentir inquietud per veure què els passa perquè no aconsegueixen «implicar-te», per dir-ho d’alguna manera, en la història. Aquest fet queda del tot patent amb Catalina. En la situació en què es troba en la pel·lícula, l’accident de la germana, el desconcert, les visions, els fenòmens, etc., podria ser un personatge polvorí, que et fes emocionar i sentir impotència perquè no pots fer res per ella. En canvi, només veus una noia que busca alguna cosa en un bosc, que plora i que veu fantasmes. I t’és indiferent què li passi.
Tot i els aspectes negatius del film, cal apuntar que hi ha elements que salven la pel·lícula. Un exemple serien els efectes de so en general, i aquells que combinats amb segons quins moviments de càmera, volen reflectir l’estat emocional dels protagonistes, i ho aconsegueixen. També hi ha bons plans de situació i s’aconsegueixen bons efectes mitjançant, sobretot, panoràmiques i travellings força arriscats i originals. En general la part estètica està mol ben aconseguida. Passa el mateix amb els efectes especials. Encara que els encarregats d’espantar-te siguin els típics esperits, són uns esperits amb estil propi que en alguns (pocs) moments aconsegueixen fer-te saltar de la cadira. S’aconsegueix recrear tot un món oníric impactant i atractiu. Per últim, m’agradaria destacar el final. Tot i la pobresa argumental de la pel·lícula, el desenllaç és inesperat i té força. Potser per això, precisament perquè és el final, la sensació de decepció quan acaba la pel·lícula no és tan gran.
PUNTUACIÓ: 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada