La primera edició del festival de fotografia de Tarragona SCAN ’08 acull des del passat mes d’abril, l’exposició Chema Madoz 2000-2005. El fotògraf madrileny presenta un cop més una excel·lent mostra d’imatges en blanc i negre que demostren com en poden arribar a ser d’especials objectes comuns en la nostra quotidianitanitat. Les fotografies de Madoz ens transporten a un món paral·lel de noves dimensions, ple de metàfores i, per què no, d’al·lusions crítiques a la nostra societat.
Les fotografies de de l'exposició, totes sense excepció en blanc i negre, presenten un seguit d’elements i temes que cohesinen la mostra i la fan única i, inevitablement identificable amb el seu autor. En primer lloc, les fotografies busquen jocs visuals, una interpretació diferent dels banals objectes. Els combina i els fusiona entre si per transformar-los en peces noves, úniques i de gran bellesa i originalitat. Així, podem veure uns auriculars en forma d’arracades, unes tisores de manicura amb pestanyes postisses, o un moneder en forma de guant de cuir. Per aconseguir major impacte en l’espectador, s’utilitzen recursos com contrastos lumínics i ombres dures, la col·locació dels objectes sobre un fons neutre i la utilització de textures que guanyen força en blanc i negre com, per exemple, superfícies metàl·liques.
Si parlem dels elements que es repeteixen al llarg de les fotografies de l’exposició, no podem passar per alt alguns aspectes constants com són formes geomètriques (cubs, caselles d’un tauler d’escacs, tecles de piano, pentagrames…), petits instruments metàl·lics (pinces, tisores, imperdibles, claus…), elements de sastreria (cintes mètriques, maniquís, agulles, mitges…)o elements de la natura com l’aigua i la sorra.
D’altra banda, una de les temàtiques en què més s’ha inspirat l’autor és l’art, principalment la pintura i la música. Així, un pot trobar-se amb una bateria amb vinils com a plats, un tauler de dames amb les figures musicals blanques i negres en substitució de les peces convencionals, un fuet en forma de clau de sol, una paleta de pintura en forma de bafarada o un cavallet compost per una crossa i una escala.
La metàfora juntament amb la denúncia social també són constants en la fotografia de Madoz. En una de les fotografies, per exemple, podem veure un llom d’un llibre amb una mirilla, simbolitzant que un llibre és una porta al coneixment. També podem veure un cel de núvols blancs amb una gàbia al davant justament d’un d'ells, que podria representar la falsa llibertat que ens trobem en moltes situacions d’avui en dia; o un barret de llicenciat universitari que te per part superior una tapa de claveguera, com a símbol potser de la precarietat laboral en què es troba molta gent amb estudis. Podríem ocupar línies i línies analitzant els simbolismes i missatges ocults que s’amaguen en les fotografies d’aquesta exposició, ja que cada imatge és una petita peça d’un univers d’insinuacions, ironia i paradoxa que crea un vincle especial i de complicitat amb l’espectador.
Una altre aspecte interessant de comentar d’aquestes fotografies és la manera que té l’autor de composar-les, el treball de posada en escena abans de disparar per tal de transmetre exactament el que el fotògraf desitja. La minuciositat amb que es realitza aquesta feina fa que el resultat de la fotografia sigui excel·lent. L’originalitat i la pulcritat de les imatges fan que en moltes ocasions s’acostin més a un treball propi del disseny gràfic a través de programes informàtics de tractament de la imatge, que no pas a una fotografia convencional. Per això, des del meu punt de vista, el mèrit d’aquest artista encara és més gran.
Les fotografies de Chema Madoz 2000-2005 són poesia visual. Mostren una manera alternativa de fer en quant a la fotografia amb gran excel·lència i encert. Oraginalitat, metàfora i minuciositat: tres conceptes que s’entremesclen per definir unes fotografies úniques i altament recomanables de veure en directe. Per als interessats, l’exposició es podrà visitar fins el dia 30 de juny al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona.
«A nosotros nos gusta esa claridad ténue hecha de luz exterior y de apariencia incierta atrapada en la superfície de las paredes de color crepuscular y que conserva apenas un último resto de vida. Para nosotros, esa claridad sobre una pared, o más bien esa penumbra, vale por todos los adornos del mundo y su visión no nos cansa jamás.»
El elogio de la Sombra Tanizaki
(Fragment que apareix a la paret de la fotografia)
El cicle ‘Documental + Debat’ va presentar el passat abril el documental ‘Connexió Madrid’, de Justin Webster. Aquest documental narra les causes i fets dels atemptats de l’11 de març a Madrid, portats a terme per membres de la Yihad islàmica en resposta a la implicació d’Espanya dins la guerra d’Iraq.
Aquest pot semblar un documental convencional que simplement fa un recopilatori de la informació apareguda als mitjans i parlant amb fonts oficials o expertes, però no és així. El documental para molta atenció al per què i al com dels atemptats, però sobretot se centra en el qui. Quins van ser els autors de la tragèdia? Aquest no és un plantejament habitual en qualsevol treball audiovisual que tracti temes tan delicats com els atemptats, perquè el públic pot pensar que se li vol donar el protagonisme que uns despiadats terroristes no mereixen en absolut. Tot i això, en molts casos el qui és necessari per arribar a ‘comprendre’ com una persona qualsevol pot arribar a ser el cervell i autora d’un atemptat que s’emporta la vida de tants innocents.
Així doncs, ‘Connexió Madrid’ es remunta més de 10 anys enrere de les vides dels dos cervells de l’atemptat de l’11-M que dies després van suicidar-se al pis de Leganés juntament amb els seus còmplices. El documental narra les seves vides a partir de les declaracions de persones molt properes als dos terroristes. Entre els testimonis destaquen una parella sentimental i un amic, que ens expliquen aspectes molt personals i íntims de la seva convivència amb ells, així com alguns fets que van marcar les seves vides i que poc a poc van traçar el seu camí cap a l’entrada en contacte amb la Yihad islàmica.
El primer és Sarhanne Ben Abdelmajid, procedent de Tunísia, era un estudiant de la Universitat de Madrid que malgrat ser força tímid, s’havia integrat bé dins la societat espanyola i fins i tot havia fet alguns amics. Però quan no li van concedir una beca per continuar els seus estudis es va refugiar en la religió islàmica, i acudint a la mesquita de la M-30 de Madrid va començar a prendre contacte amb la vessant més extremista dels islamistes.
El segon és Jamal Ahmidan, que va emigrar del Marroc a Espanya per evitar que el jutgessin per un assassinat que havia comès, cosa que des del moment que va abandonar el país no havia tornat a veure la seva família. Aquesta situació va fer que s’endinsés en el món del narcotràfic i el mercat negre fins que, cansat d’aquesta forma de vida, acudís també a la religió islàmica de la vessant més extremista.
Són dos vides oposadament diferents que a partir d’aquests fets acaben convergent i planejant l’atemptat més greu de la història d’Espanya. El valor del documental recau en aquest punt de vista tant atípic i intigrant, i la important tasca d’investigació i recerca que s’ha dut a terme per trobar els testimonis.
L’altra línia argumental del documental la conforma la sentència del judici de l’11-M. ‘Connexió Madrid’ es va estrenar el dia que es va donar a conèixer la sentència i compta amb algunes declaracions dels fiscals i imatges del judici. Així doncs, la trama va alternant les vides dels dos autors de la masacre alhora que dóna informació sobre com anava avançant la investigació i el judici. El que dóna a la peça un bon ritme i dinamisme, ja que aquesta alternança evita que l’interès decaigui.
D’altra banda, a més de les declaracions dels testimonis i les imatges d’arxiu, el documental compta amb reconstruccions de fets de les vides dels dos autors. A partir del que els testimonis expliquen, es representen escenes que són mostrades en el documental completament desenfocades, sense mostrar les cares dels actors, que pretenen endinsar el millor que es pot a l’espectador i a la vegada facilitar la comprensió i imaginació del que s’explica. El tractament visual que se li dóna a aquestes reconstruccions també és encertat, ja que se’ns ofereix la suficient informació per fer-se una idea, sense caure en la intenció de voler fer massa pròxims els terroristes.
El documental es pot classificar com a expositiu perquè també compta amb veu en off, tot i que adopta un paper secundari, deixant el protagonisme directe als testimonis. El resultat és indubtablement un documental imparcial, ja que es narren els fets que els testimonis expliquen i que la sentència judicial va concloure, sense incidir massa en la vessant tràgica que tan fàcil hauria estat tractar a partir dels testimonis de familiars de les víctimes.
Després de la projecció del documental, hi va tenir lloc un debat que comptava amb la presència del director Justin Webster. En el debat el director va comentar que s’havien fet tot tipus de produccions audiovisuals entorn els atemptats de l’11-S, però que, en canvi, de l’11-M no es podia dir el mateix. Per aquesta raó Webster va considerar que, tot i no tenir la mateixa rellevància que l’11-S, els atemptats de l’11-M també necessitaven d’una explicació el més imparcial possible que resumís què va passar i per què.
Malgrat això, gairebé la totalitat del debat va girar en torn a si la visió i explicació de les causes de l’atemptat era verídica o no. Un dels participants del debat considerava que s’havien de tenir en compte les investigacions que havia fet el diari ‘El mundo’, ja que diferien força dels resultats de la investigació jurídica i policial, i per tant li semblava un documental força partidista. A partir d’aquí es va encetar una discussió entre bàndols polítics de la que justament Webster havia volgut evitar en el moment de la realització de ‘Connexió Madrid’, ja que en cap moment del documental es fan referències a les decisions preses pel govern ni a tot el circ mediàtic que aquests fets van provocar. ‘Connexió Madrid’ només vol narrar els fets que es van produir, sense entrar en valoracions, una decisió molt encertada sobretot pel tema que tracta.
La Setmana passada es va celebrar a Tarragona la Primera Setmana Intercultural, organitzada per la Universitat Rovira i Virgili. Les jornades van intentar fer una radiografia al moviment migratori des de Llatinoamèrica a casa nostra, per tal de permetre una millor comprensió del complexe entramat que representen les relacions entre gent de diferents cultures que habiten un mateix territori. Així mateix es va analitzar la influència que aquests processos socials han tingut en el món audiovisual i, a l’inrevés, quin paper ha jugat el món audiovisual en aquests canvis.
Al llarg de la setmana es van tractar diversos aspectes i especificitats de l’assumpte, donant especial importància a les diferents formes d’entendre la cultura i a l’intercanvi d’aquesta entre els dos territoris. L’esdeveniment va estar format d’una banda per les Jornades sobre Cinema, Diàspora i Reivindicació. Ibero-amèrica: Cuba–Espanya, la vessant més teòrica i on es van realitzar conferències i taules de debat, i de l’altra, pel Festival Internacional de Cinema Documental, la síntesi i la mostra gràfica de la temàtica tractada, on es van projectar algunes de les millors obres en aquest camp. A més, es van realitzar altres actes culturals relacionats, presentacions de llibres i concerts.
Per al motiu que ens ocupa però, m’agradaria centrar-me en un dels temes tractats en les jornades que em va semblar més interessant: el moviment migratori entre Espanya i Amèrica Llatina i les seves representacions en el món del cinema, tractat en la tercera jornada i amb la intervenció de José Luís Barrios, doctor en Història de l’art i expert en cinema; María Ángeles Pérez, coordinadora del curs Migraciones, Contactos i Convivencias en el Cine Español y Latinoamericano de la UAB; i José Carlos Suárez, professor i director de l’Aula de Cinema de la URV.
L'Espanya em/immigrant Tradicionalment, ja des de l’època del colonialisme, Espanya ha estat un país d’emmigrants. Fins després de la Guerra Civil aquesta emmigració, principalment cap a la resta d’Europa i Llatinoamèrica (Mèxic, Argentina, Veneçuela i Cuba), va ser de caràcter econòmic, mentre que a partir d’aquest moment, el signe va canviar i els espanyols van començar a sortir del país per motius ideològics i polítics. Amb la dictadura de Franco, va començar una nova onada d’emmigració, els exiliats i desterrats, i de nou amb una forta afluència cap a Llatinoamèrica. Posteriorment, ja als anys 50, va tornar ha haver-hi crisi econòmica fins que poc a poc va començar a retrocedir amb el conseqüent descens progressiu de l’emmigració. A meitats dels 90, aquest descens i l’estabilització de l’economia va coincidir amb casos contraris en altres països llatinoamericans, com Argentina, i amb la intensificació de la immigració des del nord d’Àfrica i l’est d’Europa. En poc temps, Espanya s’ha convertit en país receptor d’immigrants, un país de pas i desitjat per molts. D’altra banda, no hem d’oblidar el moviment migratori dins d’Espanya, sobretot a partir dels anys 60 i a causa del desenvolupament industrial del país, sent Catalunya un dels principals punts receptors.
Cinema i immigració Aquests processos socials s’han vist clarament reflectits en el món del cinema i de l’audiovisual en general. El cinema és un camí per la memòria i des del principi ha mostrat la presència d’immigrants. Un cas claríssim és el dels EUA i Hollywood. La indústria americana del cinema no hauria arribat mai al seu auge si no hagués estat per l’arribada d’actors, directors, guionistes, etc. d’altres nacionalitats. Si parlem d’Europa, el cine de caràcter social amb temàtica de migració, o Tercer Cine, ha estat present principalment a França, amb directors com Bertrand Tavernier; i a la Gran Bretanya, amb Ken Loach. Aquest tipus de cinema té un missatge social profund i pretén mostrar la dicotomia existent entre l’Europa del benestar i l’Europa de la pobresa, aquesta última encarnada en molts casos pels immigrants.
En el cas d’Espanya, la censura de la dictadura franquista va tallar les ales a molts cineastes. Durant aquesta època van triomfar al país les pel·lícules d’«españolitos», comèdies desenfadades que van portar a la fama a actors com Alfredo Landa. Tot i això, van haver-hi directors compromesos que van arriscar-se per obrir la tercera via al cinema espanyol, seguint l’estela del que es feia a la resta d’Europa. Un exemple serien Florián Rey amb La aldea maldita; J. Antonio Nieves Conde amb Surcos o José María Forn amb La piel quemada.
El cinema en molts casos, és un mirall de la societat i del s canvis que en ella s’hi produeixen. La figura de l’immigrant va incorporar-se als films espanyols ja a la dècada dels 90, en paral·lel amb l’ascens de la immigració. Aquestes primeres mostres apareixien en papers secundaris o de repartiment. Els immigrants són tractats en les pel·lícules seguint un esquema de 3 punts bàsics: una primera etapa que explica les seves aventures per arribar, una segona que mostra l’enfrontament amb el poble autòcton, i una tercera on s’arriba a la convivència. Si ens centrem amb l’immigrant llatinoamericà, hi ha certes diferències en la forma de tractar-lo respecte d’altres nacionalitats. Els tòpics culturals no són tan marcats, o són diferents, dels que s’apliquen per exemple a àrabs o africans. Mentre que aquests sempre són homes, els llatinoamericans poden ser també dones. Així mateix, apareixen com a persones més dinàmiques, emprenedores, alegres i hi ha una interacció molt més gran amb la gent del país, més punts en comú i menys enfrontaments.
Una de les valles publicitàries que apareixen al documental
DOCUMENTAL: La cuna del Daiquiri Una mostra de l’impacte de la immigració en el cinema és aquest documental de Pedro Ortuño, rodat el passat 1995 a Cuba. La cinta intenta mostrar la realitat del poble de Cuba arran de la crisi dels «balseros» que va tenir lloc l’any 1994. L’èxode massiu de cubans cap als EEUU a bord d’aquestes embarcacions rudimentàries va provocar un dels moments més difícils dels últims anys. El documental s’articula mitjançant entrevistes a diferents perfils de cubans de L’Habana: un artista, una mestressa de casa, una àvia, un presoner polític… Tots ells però, amb un factor en comú: la vida en un dels barris més deteriorats de la ciutat i la pobresa. Com a fil conductor del recorregut per la vella Habana, trobem un grup de cubans preparant les embarcacions per a una imminent fugida del país i la seva visió sobre la realitat de la Cuba actual i del desengany del somni comunista.
La Cuna del Daiquiri entronca amb les idees del Tercer Cine. Pretén fer una denúncia social de la situació de misèria en què es troba el poble cubà simplement mostrant testimonis reals. Aquests testimonis, filmats amb plans molt tancats, donen una força i una credibilitat brutal a la intenció del director mitjançant les seves pròpies anècdotes quotidianes i les teories sobre la política del país. Les intervencions dels testimonis s’intercal·len amb fragments gravats des d’un vehicle a la carretera, davant del qual van apareixent valles publicitàries que pregonen les bondats del comunisme, la bellesa de Cuba i els beneficis de productes estandards del món capitalista. Amb això l’autor fa una contraposició de la imatge que intenta vendre el govern de Cuba al poble però també als turistes, i la crua realitat del país.
L'humorista Ernesto Sevilla ens mostra al programa Noche sin Tregua de la cadena Paramount Comedy, la seva peculiar visió sobre què passaria si la indústria cinematogràfica espanyola realitzés el remake de la cèlebre Karate Kidde John G. Avildsen...
Un cop el passat dilluns la Fox acabés l’emissió de la segona temporada de Dexter, em veig obligada a fer una crítica sobre aquesta sèrie de suspens que m’ha sorprès tan gratament. Dexter és una sèrie de la productora nord-americana Showtime, i està basada en una trilogia de novel·les de Jeff Lindsay.
Aquesta sèrie, ambientada a Miami, té com a protagonista a Dexter, que treballa com a forense a la policia de Miami, especialitzat en l’anàlisi de la sang de les víctimes. El que la gent desconeix és que Dexter és un assassí en sèrie: des de que era petit ha sentit la necessitat de matar arran d’algun tipus de problema psicològic que es va descobrint durant la primera temporada. Aquest desordre psicològic el farà una persona completament incapaç de tenir sentiments i indiferent amb totes les persones que l’envolten.
El seu pare adoptiu era llavors oficial del cos de policia i en descobrir que el seu fill tenia tendències homicides va decidir ajudar-lo d’una manera un tant peculiar: li va explicar que al món hi ha molts delinqüents que la justícia no ha estat capaç de posar entre reixes, i que si tenia la necessitat inevitable de matar gent, la millor solució era matar als individus que realment ho mereixin. El seu pare també li va ensenyar com matar i desfer-se dels cadàvers sense deixar cap prova: li va ensenyar tot el necessari per a dur una doble vida com a assassí en sèrie sense despertar cap tipus de sospita, i això és el que ha anat fent tot sol des de la mort del seu pare, alhora que portava una vida normal.
Així doncs, la sèrie es desenvolupa a través d’aquesta doble vida que duu el protagonista; per una banda com a forense de la policia, germà i novi; per l’altra l’assassí que selecciona la seva víctima pels arxius de la policia, per després matar-lo, desquarterar-lo i llençar-lo a la badia de Miami. Pot semblar que Dexter, al convertir-nos en còmplices observant els seus assassinats macabres, despertarà rebuig en l’espectador, però és ben al contrari. Fins ara s’han fet films i sèries que ens han permès posar-nos a la pell d’ un assassí, però Dexter és diferent per una raó força inquietant: aquesta sèrie aconsegueix que als pocs minuts ja estiguis de part de l’assassí. La peculiar personalitat i comentaris sarcàstics de Dexter fan que des de bon principi caigui bé a l’espectador, i malgrat ser un homicida de sang freda i sense escrúpols, finalment arriba un moment que et sorprens a tu mateix animant a Dexter perquè clavi d’una vegada el ganivet de carnisser a la seva víctima o desitjant de tot cor que no l’atrapi la policia.
L’única explicació possible a aquesta reacció es troba en el mateix personatge de Dexter: és fred i carent de sentiments, però al llarg dels episodis ets testimoni de com aparenta ser una persona normal i ho aconsegueix gairebé a la perfecció (i les poques ocasions que es comporta de manera incoherent, provoca les millors situacions còmiques de la sèrie). Ningú a excepció del seu difunt pare adoptiu coneix la seva vertadera faceta, fins i tot Dexter és una persona amb èxit tant a la vida professional com a la vida sentimental, malgrat ser una persona que analitza contínuament el seu voltant i decideix per lògica de quina manera hauria de comportar-se dins la societat.
“Todos se ponen una máscara para aparentar no tener sentimientos. Yo me la pongo para aparentar que los tengo”.
L’acció és narrada a cada capítol a través del mateix protagonista, amb una veu en off que simbolitza els seus pensaments, que sovint solen ser sarcàstiques reflexions sobre les bases del comportament social. Així doncs, no solament coneixem les accions de l’assassí, sinó que també ens submergim en el seu pensament, la seva psicologia; arribem a comprendre perquè és així i fins i tot a aprovar el que fa. És improbable que l’espectador rebutgés en Dexter si també matés innocents, ja que és la seva personalitat la que t’atrapa: en Dexter representa aquesta faceta de nosaltres mateixos que ningú més al món coneix, i per això connecta tant amb l’espectador a través del psicoanàlisi que es fa contínuament a sí mateix i a la nostra societat.
A la seva vida com a forense, se’ns presenten casos d’altres assassinats que Dexter ha d’investigar juntament amb el cos de policia i que el conduiran a les seves noves víctimes. En aquest aspecte la sèrie agafa una tònica similar a la de CSI, però en la seva justa mesura, evitant caure al parany de ser repetitiva i estrictament estructurada com en el cas de l’esmentada CSI, House o Bones. D’altra banda, les trames secundàries protagonitzades sobretot per la germana i la nòvia de Dexter, així com dels seus companys de feina. Tot i que potser se'ls hi pot acusar de desviar en ocasions l'atenció del protagonista, tots ells resulten personatges d’una forta personalitat, en la majoria dels casos poc estereotipada, que enriqueixen la sèrie. El resultat queda força balancejat.
S’ha de destacar que Dexter és una sèrie que et mantindrà en suspens gairebé en tots els seus episodis. Es nota que està adaptat d’una novel·la, ja que els últims episodis de cada temporada resulten els més emocionants i on es produeixen més girs inesperats a la trama. També es nota en la qualitat i cura del guió, sobretot pel que fa a les reflexions de Dexter i la manera com avança la trama, amb algun que altre altibaix, però en general tots els capítols aporten evolució, ja que cada temporada té només 12 episodis on s’obre i es resol un conflicte central que té a veure amb els assassinats en sèrie que fa Dexter. L’únic aspecte negatiu en aquest apartat és que algunes situacions poden resultar una mica inverosímils, però això només passa en un parell d’ocasions.
Els aspectes més destacats (a banda del guió, que està basat en les novel·les) són la qualitat de les interpretacions i l’estètica. Michael C. Hall, l’actor protagonista que ja va participar en A dos metros bajo tierra, fa una interpretació excel·lent de Dexter, amb una mirada perduda a mig camí entre la bogeria i el geni, i un somriure molt inquietant i buit de sentiment que, inexplicablement, captiva.
L’estètica està diferenciada segons la faceta que es mostri de Dexter. De dia Miami apareix com una ciutat mol assoleiada i vital, acompanyada de música llatina (fins i tot a la versió original alguns personatges parlen en spanglish). De nit és fosca i macabra, acompanyada de sang, molta sang: Dexter pot semblar violenta per la manera que té d’assassinar i el fet que aparegui sang a raudals, però realment mai veus l’assassinat íntegre, ni per tant, l’esquarterament. També compta amb un alt nivell tècnic, destacant sobretot la fotografia: predominen els grans plans generals en forma de pla seqüència, generalment per a situar una escena del crim, així com d’altres més artístics per representar els indrets on Dexter realitza el seu ritu d’assassinat.
Quan parlem d’estètica, no podem passar per alt l’opening de la sèrie. En ell podem observar un seguit de plans detall molt acurats del que fa Dexter només llevar-se: vestir-se, cuinar, esmorzar... Però són plans tan tancats que l’espectador dubta contínuament si allò que veu forma part d’un assassinat o si només són accions quotidianes: és un opening que resumeix perfectament el conflicte que presenta Dexter.
En definitiva, Dexter forma part d’aquesta època daurada que estem vivint els espectadors amb les sèries nord-americanes i Dexter, malgrat no haver comptat amb tanta promoció com Perdidos, Héroes o Prison Break, ha estat la que més m’ha sorprès de totes, sobretot pel que fa a ritme i evolució de la trama: si bé pot passar que no enganxi des del primer episodi, és una sèrie que va al gra i això s’agraeix moltíssim. Només hem d’esperar que els productors no l’allarguin en incomptables temporades per treure’n més benefici, com passa en les sèries que acabem d’esmentar. Dexter és un inquietant retrat d’un assassí en sèrie per uns i heroi per uns altres, a la vegada que fa una reflexió inusual de la societat en què vivim.
Dos anys després que el director anglès Sean Ellis aconseguís amb el seu curtmetratge Cashback, la nominació a l’Oscar i rebre el màxim guardó en dotze festivals internacionals, arriba a les nostres pantalles la seva versió en llargmetratge. El film narra la història de Ben (Sean Biggerstaff), un jove estudiant d’art que comença a patir d’insomni després de trencar amb Suzy (Michelle Ryan). Després de nits i nits en blanc, Ben decidirà aprofitar les hores treballant en el torn nocturn d’un supermercat. Allà coneixerà uns peculiars companys de feina i a Sharon (Emilia Fox), amb qui establirà una relació molt especial. Al mateix temps, descobrirà que posseeix el poder d’aturar el temps i l’aprofitarà amb l’objectiu d’aconseguir plasmar la bellesa en els seus dibuixos.
La pel·lícula mostra l’evolució interior de Ben entre dos punts d’inflexió de la seva vida; d’una banda la ruptura amb Suzy, i de l’altra l’estabilització de la relació amb Sharon al final del film. Tot i que a primera vista podria semblar que la cinta és poc original a nivell argumental, el seu embolcall d’efectes visuals, posada en escena, estètica i altres aspectes més tècnics, la fa única i especial.
Al llarg de la pel·lícula es recrea un ambient gairebé oníric, coherent amb el fil conductor de la història: la capacitat d’aturar el temps del protagonista en un context d’insomni que entremescla la consciència i la inconsciència, la realitat i la ficció. Cal destacar l’estètica de la pel·lícula; la nitidesa de les imatges, la seva bellesa, la plasticitat dels plans, la seva composició ordenada, per línia i to, que transmet una sensació de tranquil·litat i serenitat… D’altra banda, la llum juga un paper importantíssim en termes tant de composició i posada en escena, com de percepció de la història per part l’espectador. Per posar un exemple, podem comparar les escenes dins el supermercat amb els moments en què el protagonista es troba reflexionant a la residència de l’escola d’art. Les primeres, d’una claredat immaculada i uniforme, contrasten amb les segones, on predomina una il·luminació irregular, més dura, creant un joc d’ombres que acompanya els pensaments de Ben.
No podem passar per alt l’excel·lent tractament del llenguatge audiovisual: raccords, trancisions, utilització de la música... Un exemple clar, els moments en què Suzy i Sharon escridassen a Ben: un primer pla relentit i silenciat, que mostra tota l’expressió de fúria de la noia, contraposada a la dolça aria «Casta Diva» de Bellini, utilitzada com a única font sonora.
En tot moment, la història és narrada per la veu en off del mateix protagonista. A més de la mera funció de narrar, la veu de Ben mostra una visió i valoració particular del que li va succeint al llarg del film. La trama parteix de la subjectivitat més absoluta, constantment es fa una introspectiva en els pensaments del protagonista i en la percepció i interpretació que fa dels detalls més ínfims d’allò que l’envolta, fins a arribar un punt que l’espectador sembla que conegui Ben des de fa molt temps.
En aquesta línia podem trobar elements en la pel·lícula d’acord amb la teoria del psicoanàlisi. En primer lloc, el film es mou constantment i de forma ambigua entre la consciència i la inconsciència. Hi ha moments de la història en què l’espectador no sap si el que veu està passant o només és un somni. Per això, tot i que en cap moment s’especifica, la capacitat de congelar el temps de Ben, admet perfectament una interpretació des del punt de vista que no és més que el fruit de la falta de són, una al·lucinació, un estat de semiconsciència.
L’inici de l’insomni i el posterior poder del protagonista, apareixen com una confluència i embolic d’elements que es poden desmuntar per tal d’entendre millor la psicologia del personatge. Si filem prim, i extrapolem la teoria del psicoanàlisi a la pel·lícula, podem interpretar que l’insomni podria ser el superego de Ben. L’insomni apareix com a metàfora de les seves pors, en part vers les dones, formades a causa de vivències que desconeixem. Són allò que el reprimeix i l’impedeix actuar tal com ho faria si depengués només del seu instint. Això queda patent en dos moments de la pel·lícula: quan desencadena la ruptura amb Suzy en dir-li «et deixo perquè no et sabré fer feliç», i quan supera les seves pors, fa un petó a Sharon i a partir d’aquest moment torna a dormir. D’altra banda, el do, és l’id, allò que realment desitja, el que allibera el seu inconscient, i és aquí on apareix la figura de la dona. Quan congela el temps, Ben despulla les dones del supermercat i les pinta. Aquí s’uneix un doble desig, el desig sexual i el desig de bellesa del protagonista per plasmar-la en els seus dibuixos. La confluència entre un i l'altre és el Ben que coneixen els seus companys, el punt intermig, l'ego.
Parlant de la construcció dels personatges, cal dir que és força el·laborada, sobretot la de Ben però també la de Sharon; la resta, en menor mesura. Podem dividir el conjunt de personatges en dos: Ben i Sharon, i la resta. Hi ha un gran contrast. Mentre que els personatges del primer grup són més afables, preocupats, filosòfics, profunds i inquiets; els del segon, format per la resta de companys de feina, el cap, l’amic de residència de Ben, etc., són despreocupats, irresponsables, simples i no gaire intel·ligents. Juguen un paper superflu i banal. Apareixen a la pel·lícula en contraposició als dos personatges principals i amb la funció de «fer riure», determinant així l’aspecte còmic de la pel·lícula. Aquesta és la part més negativa, segons el meu punt de vista, del film. Hi ha un enorme contrast entre la trama de Ben i Sharon i la dels altres personatges, no empasten de cap manera, fins arribar al punt que en algun moment sembla que s’hagin colat a Cashback personatges de qualsevol pel·lícula d’adolescents a l’estil d’American Pie o Viaje de pirados. Si bé és cert que aporten dinamisme i sentit de l’humor a la pel·lícula, també és cert que abusen dels tòpics de les pel·lícules d’institut.
Però per sobre de tot, Cashback proposa una reflexió: aprendre a trobar la bellesa vertadera en qualsevol entorn, per banal que sigui, més enllà de les imperfeccions i dels petits detalls que trenquen l’harmonia del moment.
Fa 50 anys les sales de cinema dels Estats Units van tenir l’honor de poder veure en primícia ‘Vértigo’, la que aleshores era la última pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Però ben al contrari del que podria semblar si es llegeixen les crítiques actuals d’aquest film, en aquell moment va ser rebutjat per el públic i la crítica, fins al punt que algunes revistes la qualificaven de ‘disbarat’. No obstant aquesta pel·lícula està valorada per a molts crítics actuals com la millor d’entre totes les obres de Hitchcock.
‘Vértigo’ o també coneguda com ‘De entre los muertos’ narra la història de John Scottie Ferguson (James Stewart), un detectiu de la policia de San Francisco, que decideix deixar el cos després d’un accident en la teulada d’un edifici, en el qual mor un company seu, per salvar-li la vida. Després d’aquest succés Scottie descobreix que pateix por a les alçades. Passat aquest succés un antic amic seu de la universitat, Gavin Elster (Tom Helmore), li demana que vigili a la seva dona Madeleine (Kim Novak), ja que sembla estar posseïda per l’esperit de la seva besàvia, Carlota Vadés, la qual va morir exactament 100 anys abans. Scottie la segueix a tots els llocs on va ella com per exemple a una floristeria, un museu, un hotel, un cementiri, etc., fins que un dia la segueix fins a la badia de San Francisco, on al costat del Golden Gate Bridge, Madeleine està a punt de suïcidar-se. A partir d’aquest fet, Scottie i Madeleine traven una profunda amistat que poc després es convertirà en una irrefrenable passió. Un dia Madeleine li parla d’un somni que té on apareix una antiga missió espanyola. Scottie coneix el lloc que ella somnia i la porta fins a allí, on Madeleine s’escapa corrents cap a una esglèsia i puja al campanar. Com que el policia té fòbia a les alçades no la pot seguir, i uns minuts més tard veu com Madeleine cau al buit.
Passen els anys i Scottie, molt deprimit, es topa pel carrer amb Judy Barton (Kim Novak), la doble perfecta de Madeleine, però tot i així té algunes diferències tant físiques com de caràcter. Scottie, a arrel de la passió que sentia per Madeleine, decideix transformar aquesta tal Judy en la dona que ell estimava, i quan ho aconsegueix descobreix, gràcies a un collaret, que les dues dones són la mateixa. Scottie vol fer confessar a la dona i per això la porta al lloc on suposadament va morir Madeleine. Un cop allí Judy li explica tot, però novament un accident fa que Madeleine mori i finalment Scottie es quedi sol sense la dona dels seus somnis.
‘Vértigo’ es va rodar entre el setembre i el desembre de 1957 als estudis Paramount. Els exteriors es va filmar a San Francisco. Basada en la novel·la ‘De entre los muertos’ de Pierre Boileau i Thomas Narcejac, el guió va ser adaptat per l’escriptor Alec Coppel i més tard va ser reescrit per Samuel Taylor, un autor teatral de l’època. Tot i que l’acció del llibre es desenvolupa a França, Hitchcock va decidir traslldar-la a San Francisco pels carrers sumament inclinats i la construcció laberíntica de la ciutat. El film havia de ser protagonitzat per Vera Milers, la protagonista de ‘Psicosis’, però com que es va quedar embarassada, i Grace Kelly ja era Princesa de Mònaco, es va optar per contractar a Kim Novak. El protagonista masculí va ser un dels actors predilectes del cineasta: James Stewart. ‘Vértigo’ és un fenòmen filmogràfic molt difícil de comprendre. En el seu moment, l’any 1958, va ser acollida molt fredament pel públic i amb una gran incomprensió i fins i tot indiferència per part de la crítica. Però a mitjans dels anys seixanta, François Truffaut va començar a escriure sobre aquesta pel·lícula, i sobretot, a parlar-ne reivindicant-la com una confessió personal, quasi un psicoanàlisi , de la pròpia personalitat d’Alfred Hitchcock. Hi ha qui diu que és l’obra més personal del director, i que reflecteix la suposada obsessió i l’amor frustrat que Hitchcock sentia per Grace Kelly. La realitat és que Kim Novak, actriu rossa i habitualment bastant inexpressiva en els seus films, encaixa perfectament amb Kelly i amb la dona absent i enigmàtica que vol retratar el misteri d’aquest film marcat per l’amor frustrat, la fantasia, la por i sobretot, la decepció.
La tasca que va dur a terme François Truffautper exhaltar el film de Hitchcock no va ser gratuïta. Truffaut va ser un dels exponents de la ‘teoría d’autor’, la qual reinvidicava, principalment, que les pel·lícules havien de retratar l’estil personal i intransferible del seu autor. Això no significa que hagin de ser autobiogràfiques, però sí que han de tenir un segell inconfundible. ‘Vértigo’ sense cap dubte porta el segell de Hitchcock, i a més, com ja he dit, reflecteix una de les obsessions del cineasta. El film també es pot emmarcar en la teoria del psicoanàlisis. Ja des dels títols de crèdit ens n’adonem de la sensació que vol retratar l’autor, ja que apareixen unes imatges que ens donen una sensació de vertigen acompanyades per una partitura genial de Bernard Hermann, que a la vegada que és lenta, pausada i monòtona, aconsegueix crear un ambient d’ansietat i d’inquietut. El temps pausat i el to melancòlic de la narració plasmen perfectament el recorregut emocional d’un protagonista que està completament confús en la seva vida.
A més durant tot el film podem veure mitjançant les expressions dels actors els seus estats anímics, i sobretot, el més important és que transmeten a l’espectador sensacions sense que faci falta cap pla explicatiu. Però això no significa que la pel·lícula no cuidi la seva part més tècnica, sinó ben al contrari. ‘Vértigo’ no és la millor obra de Hitchcock argumentalment, precisament per això va ser durament criticada, però sí que és la més sorprenent de veure, la més minuciosa en els seus detalls i la que aconsegueix una millor narrativitat audiovisual, amb una fusió de gèneres que van des del romàntic, passant pel thriller i el drama. Algunes de les tècniques a destacar del film són una combinació de zoom i travelling cap enrera o un travelling de 360º, són dues de les maniobres més sorprenents de la pel·lícula.
És necessari també parlar de la clara al·lusió que fa el film al sexe. En la novel·la en que està basada la pel·lícula el protagonista és impotent sexualment. Hitchcock manté aquest aspecte del llibre però d’una forma més dissimulada. Per exemple en una de les primeres escenes es veu el protagonista amb un bastó a la mà i parlant amb una dona. Aquest no sap què fer amb el bastó, la qual cosa plasma com tampoc sap què fer davant d’una dona que el desitja carnalment. També apareix la ‘torrei Coït’, símbol de San Francisco, la qual es pot veure perfectament des de la finestra del protagonista del film, fet que significa la falta d’activitat sexual d’aquest.
La pel·lícula bàsicament és una història de romanç, misteri, mort depeció i alteració de la realitat, una temàtica que es tractada en gairebé tots els films de Hitchcock. I com ja hem dit abans, també explica la seva relació amb Grace Kelly, el seu amor frustrat i la seva obsessió. El director després d’haver treballat amb l’actriu en diverses ocasions queda obsessionat amb ella, però ella es casa amb un príncep i deixa la seva carrera d’actriu. Aquest fet omple de sentiments negatius al director, els quals es veuen plasmats en aquesta pel·lícula, rodada poc després del casament de Kelly.
Alguns dels premis als que va estar nominada la pel·lícula van ser l’Oscar a la millor direcció artística i decorats, i al millor so. Alfred Hitchcock sí que va aconseguir endur-se però, la ‘Concha de Plata’ al millor director del Festival Internacional de Cinema de San Sebastián (festival on es va estrenar el film), a més del ‘Premio Zulueta’ per l’actuació de James Stewart (actual Concha de Plata al millor actor) al mateix festival.
´Vértigo’ és un visionat obligat per a tot cineasta clàssic, una obra mestra que va passar desapercebuda i el temps la va acabar reconeixent. Una pel·lícula que no deixa indiferent a l’espectador i no l’avorreix en cap moment. Segueix la línia del gran director però amb més èmfasi que mai per les circumstàncies esmentades. Els laberints psicològics que sorgeixen d’una obsessió es fan més plausibles que en cap altre film. En definitiva,Hitchcock en la seva màxima expressió.
Som quatre estudiants de Publicitat i Periodisme de la Universitat Rovira i Virgili. Entre totes, i mitjançant aquest espai, intentarem donar un punt de vista crític de diferents pel·lícules i aspectes relacionats amb el món del cinema i l'audiovisual.
