L'ALTRA CARA DE LA MONEDA

Un cop el passat dilluns la Fox acabés l’emissió de la segona temporada de Dexter, em veig obligada a fer una crítica sobre aquesta sèrie de suspens que m’ha sorprès tan gratament. Dexter és una sèrie de la productora nord-americana Showtime, i està basada en una trilogia de novel·les de Jeff Lindsay.

Aquesta sèrie, ambientada a Miami, té com a protagonista a Dexter, que treballa com a forense a la policia de Miami, especialitzat en l’anàlisi de la sang de les víctimes. El que la gent desconeix és que Dexter és un assassí en sèrie: des de que era petit ha sentit la necessitat de matar arran d’algun tipus de problema psicològic que es va descobrint durant la primera temporada. Aquest desordre psicològic el farà una persona completament incapaç de tenir sentiments i indiferent amb totes les persones que l’envolten.

El seu pare adoptiu era llavors oficial del cos de policia i en descobrir que el seu fill tenia tendències homicides va decidir ajudar-lo d’una manera un tant peculiar: li va explicar que al món hi ha molts delinqüents que la justícia no ha estat capaç de posar entre reixes, i que si tenia la necessitat inevitable de matar gent, la millor solució era matar als individus que realment ho mereixin. El seu pare també li va ensenyar com matar i desfer-se dels cadàvers sense deixar cap prova: li va ensenyar tot el necessari per a dur una doble vida com a assassí en sèrie sense despertar cap tipus de sospita, i això és el que ha anat fent tot sol des de la mort del seu pare, alhora que portava una vida normal.

Així doncs, la sèrie es desenvolupa a través d’aquesta doble vida que duu el protagonista; per una banda com a forense de la policia, germà i novi; per l’altra l’assassí que selecciona la seva víctima pels arxius de la policia, per després matar-lo, desquarterar-lo i llençar-lo a la badia de Miami. Pot semblar que Dexter, al convertir-nos en còmplices observant els seus assassinats macabres, despertarà rebuig en l’espectador, però és ben al contrari. Fins ara s’han fet films i sèries que ens han permès posar-nos a la pell d’ un assassí, però Dexter és diferent per una raó força inquietant: aquesta sèrie aconsegueix que als pocs minuts ja estiguis de part de l’assassí. La peculiar personalitat i comentaris sarcàstics de Dexter fan que des de bon principi caigui bé a l’espectador, i malgrat ser un homicida de sang freda i sense escrúpols, finalment arriba un moment que et sorprens a tu mateix animant a Dexter perquè clavi d’una vegada el ganivet de carnisser a la seva víctima o desitjant de tot cor que no l’atrapi la policia.

L’única explicació possible a aquesta reacció es troba en el mateix personatge de Dexter: és fred i carent de sentiments, però al llarg dels episodis ets testimoni de com aparenta ser una persona normal i ho aconsegueix gairebé a la perfecció (i les poques ocasions que es comporta de manera incoherent, provoca les millors situacions còmiques de la sèrie). Ningú a excepció del seu difunt pare adoptiu coneix la seva vertadera faceta, fins i tot Dexter és una persona amb èxit tant a la vida professional com a la vida sentimental, malgrat ser una persona que analitza contínuament el seu voltant i decideix per lògica de quina manera hauria de comportar-se dins la societat.

“Todos se ponen una máscara para aparentar no tener sentimientos. Yo me la pongo para aparentar que los tengo”.

L’acció és narrada a cada capítol a través del mateix protagonista, amb una veu en off que simbolitza els seus pensaments, que sovint solen ser sarcàstiques reflexions sobre les bases del comportament social. Així doncs, no solament coneixem les accions de l’assassí, sinó que també ens submergim en el seu pensament, la seva psicologia; arribem a comprendre perquè és així i fins i tot a aprovar el que fa. És improbable que l’espectador rebutgés en Dexter si també matés innocents, ja que és la seva personalitat la que t’atrapa: en Dexter representa aquesta faceta de nosaltres mateixos que ningú més al món coneix, i per això connecta tant amb l’espectador a través del psicoanàlisi que es fa contínuament a sí mateix i a la nostra societat.

A la seva vida com a forense, se’ns presenten casos d’altres assassinats que Dexter ha d’investigar juntament amb el cos de policia i que el conduiran a les seves noves víctimes. En aquest aspecte la sèrie agafa una tònica similar a la de CSI, però en la seva justa mesura, evitant caure al parany de ser repetitiva i estrictament estructurada com en el cas de l’esmentada CSI, House o Bones. D’altra banda, les trames secundàries protagonitzades sobretot per la germana i la nòvia de Dexter, així com dels seus companys de feina. Tot i que potser se'ls hi pot acusar de desviar en ocasions l'atenció del protagonista, tots ells resulten personatges d’una forta personalitat, en la majoria dels casos poc estereotipada, que enriqueixen la sèrie. El resultat queda força balancejat.

S’ha de destacar que Dexter és una sèrie que et mantindrà en suspens gairebé en tots els seus episodis. Es nota que està adaptat d’una novel·la, ja que els últims episodis de cada temporada resulten els més emocionants i on es produeixen més girs inesperats a la trama. També es nota en la qualitat i cura del guió, sobretot pel que fa a les reflexions de Dexter i la manera com avança la trama, amb algun que altre altibaix, però en general tots els capítols aporten evolució, ja que cada temporada té només 12 episodis on s’obre i es resol un conflicte central que té a veure amb els assassinats en sèrie que fa Dexter. L’únic aspecte negatiu en aquest apartat és que algunes situacions poden resultar una mica inverosímils, però això només passa en un parell d’ocasions.

Els aspectes més destacats (a banda del guió, que està basat en les novel·les) són la qualitat de les interpretacions i l’estètica. Michael C. Hall, l’actor protagonista que ja va participar en A dos metros bajo tierra, fa una interpretació excel·lent de Dexter, amb una mirada perduda a mig camí entre la bogeria i el geni, i un somriure molt inquietant i buit de sentiment que, inexplicablement, captiva.

L’estètica està diferenciada segons la faceta que es mostri de Dexter. De dia Miami apareix com una ciutat mol assoleiada i vital, acompanyada de música llatina (fins i tot a la versió original alguns personatges parlen en spanglish). De nit és fosca i macabra, acompanyada de sang, molta sang: Dexter pot semblar violenta per la manera que té d’assassinar i el fet que aparegui sang a raudals, però realment mai veus l’assassinat íntegre, ni per tant, l’esquarterament. També compta amb un alt nivell tècnic, destacant sobretot la fotografia: predominen els grans plans generals en forma de pla seqüència, generalment per a situar una escena del crim, així com d’altres més artístics per representar els indrets on Dexter realitza el seu ritu d’assassinat.

Quan parlem d’estètica, no podem passar per alt l’opening de la sèrie. En ell podem observar un seguit de plans detall molt acurats del que fa Dexter només llevar-se: vestir-se, cuinar, esmorzar... Però són plans tan tancats que l’espectador dubta contínuament si allò que veu forma part d’un assassinat o si només són accions quotidianes: és un opening que resumeix perfectament el conflicte que presenta Dexter.

En definitiva, Dexter forma part d’aquesta època daurada que estem vivint els espectadors amb les sèries nord-americanes i Dexter, malgrat no haver comptat amb tanta promoció com Perdidos, Héroes o Prison Break, ha estat la que més m’ha sorprès de totes, sobretot pel que fa a ritme i evolució de la trama: si bé pot passar que no enganxi des del primer episodi, és una sèrie que va al gra i això s’agraeix moltíssim. Només hem d’esperar que els productors no l’allarguin en incomptables temporades per treure’n més benefici, com passa en les sèries que acabem d’esmentar. Dexter és un inquietant retrat d’un assassí en sèrie per uns i heroi per uns altres, a la vegada que fa una reflexió inusual de la societat en què vivim.

Puntuació: