Al llarg de la setmana es van tractar diversos aspectes i especificitats de l’assumpte, donant especial importància a les diferents formes d’entendre la cultura i a l’intercanvi d’aquesta entre els dos territoris. L’esdeveniment va estar format d’una banda per les Jornades sobre Cinema, Diàspora i Reivindicació. Ibero-amèrica: Cuba–Espanya, la vessant més teòrica i on es van realitzar conferències i taules de debat, i de l’altra, pel Festival Internacional de Cinema Documental, la síntesi i la mostra gràfica de la temàtica tractada, on es van projectar algunes de les millors obres en aquest camp. A més, es van realitzar altres actes culturals relacionats, presentacions de llibres i concerts.
Per al motiu que ens ocupa però, m’agradaria centrar-me en un dels temes tractats en les jornades que em va semblar més interessant: el moviment migratori entre Espanya i Amèrica Llatina i les seves representacions en el món del cinema, tractat en la tercera jornada i amb la intervenció de José Luís Barrios, doctor en Història de l’art i expert en cinema; María Ángeles Pérez, coordinadora del curs Migraciones, Contactos i Convivencias en el Cine Español y Latinoamericano de la UAB; i José Carlos Suárez, professor i director de l’Aula de Cinema de la URV.
L'Espanya em/immigrant
Tradicionalment, ja des de l’època del colonialisme, Espanya ha estat un país d’emmigrants. Fins després de la Guerra Civil aquesta emmigració, principalment cap a la resta d’Europa i Llatinoamèrica (Mèxic, Argentina, Veneçuela i Cuba), va ser de caràcter econòmic, mentre que a partir d’aquest moment, el signe va canviar i els espanyols van començar a sortir del país per motius ideològics i polítics. Amb la dictadura de Franco, va començar una nova onada d’emmigració, els exiliats i desterrats, i de nou amb una forta afluència cap a Llatinoamèrica. Posteriorment, ja als anys 50, va tornar ha haver-hi crisi econòmica fins que poc a poc va començar a retrocedir amb el conseqüent descens progressiu de l’emmigració. A meitats dels 90, aquest descens i l’estabilització de l’economia va coincidir amb casos contraris en altres països llatinoamericans, com Argentina, i amb la intensificació de la immigració des del nord d’Àfrica i l’est d’Europa. En poc temps, Espanya s’ha convertit en país receptor d’immigrants, un país de pas i desitjat per molts. D’altra banda, no hem d’oblidar el moviment migratori dins d’Espanya, sobretot a partir dels anys 60 i a causa del desenvolupament industrial del país, sent Catalunya un dels principals punts receptors.
Cinema i immigració
Aquests processos socials s’han vist clarament reflectits en el món del cinema i de l’audiovisual en general. El cinema és un camí per la memòria i des del principi ha mostrat la presència d’immigrants. Un cas claríssim és el dels EUA i Hollywood. La indústria americana del cinema no hauria arribat mai al seu auge si no hagués estat per l’arribada d’actors, directors, guionistes, etc. d’altres nacionalitats. Si parlem d’Europa, el cine de caràcter social amb temàtica de migració, o Tercer Cine, ha estat present principalment a França, amb directors com Bertrand Tavernier; i a la Gran Bretanya, amb Ken Loach. Aquest tipus de cinema té un missatge social profund i pretén mostrar la dicotomia existent entre l’Europa del benestar i l’Europa de la pobresa, aquesta última encarnada en molts casos pels immigrants.
En el cas d’Espanya, la censura de la dictadura franquista va tallar les ales a molts cineastes. Durant aquesta època van triomfar al país les pel·lícules d’«españolitos», comèdies desenfadades que van portar a la fama a actors com Alfredo Landa. Tot i això, van haver-hi directors compromesos que van arriscar-se per obrir la tercera via al cinema espanyol, seguint l’estela del que es feia a la resta d’Europa. Un exemple serien Florián Rey amb La aldea maldita; J. Antonio Nieves Conde amb Surcos o José María Forn amb La piel quemada.
El cinema en molts casos, és un mirall de la societat i del s canvis que en ella s’hi produeixen. La figura de l’immigrant va incorporar-se als films espanyols ja a la dècada dels 90, en paral·lel amb l’ascens de la immigració. Aquestes primeres mostres apareixien en papers secundaris o de repartiment. Els immigrants són tractats en les pel·lícules seguint un esquema de 3 punts bàsics: una primera etapa que explica les seves aventures per arribar, una segona que mostra l’enfrontament amb el poble autòcton, i una tercera on s’arriba a la convivència. Si ens centrem amb l’immigrant llatinoamericà, hi ha certes diferències en la forma de tractar-lo respecte d’altres nacionalitats. Els tòpics culturals no són tan marcats, o són diferents, dels que s’apliquen per exemple a àrabs o africans. Mentre que aquests sempre són homes, els llatinoamericans poden ser també dones. Així mateix, apareixen com a persones més dinàmiques, emprenedores, alegres i hi ha una interacció molt més gran amb la gent del país, més punts en comú i menys enfrontaments.
Una de les valles publicitàries que apareixen al documental
DOCUMENTAL: La cuna del Daiquiri
Una mostra de l’impacte de la immigració en el cinema és aquest documental de Pedro Ortuño, rodat el passat 1995 a Cuba. La cinta intenta mostrar la realitat del poble de Cuba arran de la crisi dels «balseros» que va tenir lloc l’any 1994. L’èxode massiu de cubans cap als EEUU a bord d’aquestes embarcacions rudimentàries va provocar un dels moments més difícils dels últims anys. El documental s’articula mitjançant entrevistes a diferents perfils de cubans de L’Habana: un artista, una mestressa de casa, una àvia, un presoner polític… Tots ells però, amb un factor en comú: la vida en un dels barris més deteriorats de la ciutat i la pobresa. Com a fil conductor del recorregut per la vella Habana, trobem un grup de cubans preparant les embarcacions per a una imminent fugida del país i la seva visió sobre la realitat de la Cuba actual i del desengany del somni comunista.
La Cuna del Daiquiri entronca amb les idees del Tercer Cine. Pretén fer una denúncia social de la situació de misèria en què es troba el poble cubà simplement mostrant testimonis reals. Aquests testimonis, filmats amb plans molt tancats, donen una força i una credibilitat brutal a la intenció del director mitjançant les seves pròpies anècdotes quotidianes i les teories sobre la política del país. Les intervencions dels testimonis s’intercal·len amb fragments gravats des d’un vehicle a la carretera, davant del qual van apareixent valles publicitàries que pregonen les bondats del comunisme, la bellesa de Cuba i els beneficis de productes estandards del món capitalista. Amb això l’autor fa una contraposició de la imatge que intenta vendre el govern de Cuba al poble però també als turistes, i la crua realitat del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada