ELEGÀNCIA ONÍRICA

Dos anys després que el director anglès Sean Ellis aconseguís amb el seu curtmetratge Cashback, la nominació a l’Oscar i rebre el màxim guardó en dotze festivals internacionals, arriba a les nostres pantalles la seva versió en llargmetratge. El film narra la història de Ben (Sean Biggerstaff), un jove estudiant d’art que comença a patir d’insomni després de trencar amb Suzy (Michelle Ryan). Després de nits i nits en blanc, Ben decidirà aprofitar les hores treballant en el torn nocturn d’un supermercat. Allà coneixerà uns peculiars companys de feina i a Sharon (Emilia Fox), amb qui establirà una relació molt especial. Al mateix temps, descobrirà que posseeix el poder d’aturar el temps i l’aprofitarà amb l’objectiu d’aconseguir plasmar la bellesa en els seus dibuixos.

La pel·lícula mostra l’evolució interior de Ben entre dos punts d’inflexió de la seva vida; d’una banda la ruptura amb Suzy, i de l’altra l’estabilització de la relació amb Sharon al final del film. Tot i que a primera vista podria semblar que la cinta és poc original a nivell argumental, el seu embolcall d’efectes visuals, posada en escena, estètica i altres aspectes més tècnics, la fa única i especial.

Al llarg de la pel·lícula es recrea un ambient gairebé oníric, coherent amb el fil conductor de la història: la capacitat d’aturar el temps del protagonista en un context d’insomni que entremescla la consciència i la inconsciència, la realitat i la ficció. Cal destacar l’estètica de la pel·lícula; la nitidesa de les imatges, la seva bellesa, la plasticitat dels plans, la seva composició ordenada, per línia i to, que transmet una sensació de tranquil·litat i serenitat… D’altra banda, la llum juga un paper importantíssim en termes tant de composició i posada en escena, com de percepció de la història per part l’espectador. Per posar un exemple, podem comparar les escenes dins el supermercat amb els moments en què el protagonista es troba reflexionant a la residència de l’escola d’art. Les primeres, d’una claredat immaculada i uniforme, contrasten amb les segones, on predomina una il·luminació irregular, més dura, creant un joc d’ombres que acompanya els pensaments de Ben.

No podem passar per alt l’excel·lent tractament del llenguatge audiovisual: raccords, trancisions, utilització de la música... Un exemple clar, els moments en què Suzy i Sharon escridassen a Ben: un primer pla relentit i silenciat, que mostra tota l’expressió de fúria de la noia, contraposada a la dolça aria «Casta Diva» de Bellini, utilitzada com a única font sonora.

En tot moment, la història és narrada per la veu en off del mateix protagonista. A més de la mera funció de narrar, la veu de Ben mostra una visió i valoració particular del que li va succeint al llarg del film. La trama parteix de la subjectivitat més absoluta, constantment es fa una introspectiva en els pensaments del protagonista i en la percepció i interpretació que fa dels detalls més ínfims d’allò que l’envolta, fins a arribar un punt que l’espectador sembla que conegui Ben des de fa molt temps.

En aquesta línia podem trobar elements en la pel·lícula d’acord amb la teoria del psicoanàlisi. En primer lloc, el film es mou constantment i de forma ambigua entre la consciència i la inconsciència. Hi ha moments de la història en què l’espectador no sap si el que veu està passant o només és un somni. Per això, tot i que en cap moment s’especifica, la capacitat de congelar el temps de Ben, admet perfectament una interpretació des del punt de vista que no és més que el fruit de la falta de són, una al·lucinació, un estat de semiconsciència.

L’inici de l’insomni i el posterior poder del protagonista, apareixen com una confluència i embolic d’elements que es poden desmuntar per tal d’entendre millor la psicologia del personatge. Si filem prim, i extrapolem la teoria del psicoanàlisi a la pel·lícula, podem interpretar que l’insomni podria ser el superego de Ben. L’insomni apareix com a metàfora de les seves pors, en part vers les dones, formades a causa de vivències que desconeixem. Són allò que el reprimeix i l’impedeix actuar tal com ho faria si depengués només del seu instint. Això queda patent en dos moments de la pel·lícula: quan desencadena la ruptura amb Suzy en dir-li «et deixo perquè no et sabré fer feliç», i quan supera les seves pors, fa un petó a Sharon i a partir d’aquest moment torna a dormir. D’altra banda, el do, és l’id, allò que realment desitja, el que allibera el seu inconscient, i és aquí on apareix la figura de la dona. Quan congela el temps, Ben despulla les dones del supermercat i les pinta. Aquí s’uneix un doble desig, el desig sexual i el desig de bellesa del protagonista per plasmar-la en els seus dibuixos. La confluència entre un i l'altre és el Ben que coneixen els seus companys, el punt intermig, l'ego.

Parlant de la construcció dels personatges, cal dir que és força el·laborada, sobretot la de Ben però també la de Sharon; la resta, en menor mesura. Podem dividir el conjunt de personatges en dos: Ben i Sharon, i la resta. Hi ha un gran contrast. Mentre que els personatges del primer grup són més afables, preocupats, filosòfics, profunds i inquiets; els del segon, format per la resta de companys de feina, el cap, l’amic de residència de Ben, etc., són despreocupats, irresponsables, simples i no gaire intel·ligents. Juguen un paper superflu i banal. Apareixen a la pel·lícula en contraposició als dos personatges principals i amb la funció de «fer riure», determinant així l’aspecte còmic de la pel·lícula. Aquesta és la part més negativa, segons el meu punt de vista, del film. Hi ha un enorme contrast entre la trama de Ben i Sharon i la dels altres personatges, no empasten de cap manera, fins arribar al punt que en algun moment sembla que s’hagin colat a Cashback personatges de qualsevol pel·lícula d’adolescents a l’estil d’American Pie o Viaje de pirados. Si bé és cert que aporten dinamisme i sentit de l’humor a la pel·lícula, també és cert que abusen dels tòpics de les pel·lícules d’institut.

Però per sobre de tot, Cashback proposa una reflexió: aprendre a trobar la bellesa vertadera en qualsevol entorn, per banal que sigui, més enllà de les imperfeccions i dels petits detalls que trenquen l’harmonia del moment.

PUNTUACIÓ: